Ahir, tot veient el programa REDES sobre la Teoria de la Relativitat, sembla que vaig aconseguir entendre-ho una mica més. Resulta que el temps és variable, no és constant.
Em segueix costant imaginar-me res sense el temps. Sembla que el temps només està dins del nostre cap, funcionem amb temps, per a fer qualsevol cosa necessitem temps. Pel que es veu, altres parts de l’univers no tenen temps o en tenen que va de diferent manera, com els forats negres que es mengen el temps, o si més no el varien.
Intento pensar en la variabilitat del temps i més impossible d’imaginar les seves conseqüències. Uns diuen que podríem viatjar al passat, fins i tot i ha un munt de pel•lícules i sèries en que aquesta és la principal font d’inspiració. Però jo no ho crec. Que varis fets que nosaltres els concebem que es donen en el mateix moment, i que és així com tenen sentit, pot ser que no ho siguin?
És com allò que diuen, per exemple, que ara estem veien com va esclatar tal o qual estrella fa no sé quina milionada d’anys. De fet, no deixa d’haver una referència de que allò va passar al mateix temps que la Terra nostra estava en no sé quin procés de formació -sense nosaltres en ella encara, pobrets! Només ens faltaria-, però es va donar al mateix temps que altres successos en l’univers, només que el captem ara perquè la llum viatja a (això sí que ho sé) casi 300.000 km. per segon i aquesta estrella estava molt, molt, molt lluny. Fins i tot, si el sol s’apagués de cop, trigaríem 8 minuts en quedar-nos a les fosques.
Però punyeta! Passa al mateix temps que altres coses i això ens és inseparable, només que la llum no pot córrer més i no tenim altres mitjans més ràpids per detectar-ho abans, però quan ens arriba li posem data i ja està!. Així que, com podem viatjar a un temps que no es dona al mateix temps que el nostre? És que aquell passat es trobava en un altre lloc a ics temps llum d’ara?
Així que tot te a veure amb la llum. Més que mai necessitem arribar a ‘veure la llum’. Hauré de reconèixer que estic poc il•luminat. I més quan d’aquí molts extreuen conclusions que alimenten centenars d’idees filosòfiques, espiritualistes i religioses. Fès que renegaven de la ciència i la matemàtica ara ja parlen de veritats científiques. Sembla que algunes posaran tractats de Física Quàntica com annexos als seus llibres sagrats.
Però anem a pams. Nosaltres funcionem amb temps, els nostres pensaments i conclusions requereixen elaboració i això requereix temps. A les hores, el nostre cap és incapaç d’imaginar-se res sense el temps. No fantasiegem, doncs, què vol dir que ara haguem descobert que el temps no és una mesura immutable a tot?. És una gran revolució. De la mateixa manera que no estem pensant a cada instant que estem respirant, que sense respirar ens morim; la humanitat no hi pensava que el temps fos una referència mòbil i fora del nostre control, però sense ell no existim.
Ara la meva fantasia a mode de conclusió i profecia: Si el temps és una variable més de l’existència com ho és la distància –ara estic allà, ara aquí, ara més enllà- que la podem més o menys controlar; els humans voldrem dominar-lo perquè ens va l’existència. Si l’univers no te temps o no es regeix segons aquest, els humans farem que es regeixi pel temps. Triguem els mil•lennis que triguem, de la mateixa manera que hem dominat la natura terràqüia, dominarem l’univers engarjolant-lo amb un temps regulat i fix com ho estem nosaltres.
Com podem pensar-nos a nosaltres mateixos sense el temps? Pot ser haurem d’eliminar la idea d’humanitat i crear-ne una altra. Potser serà una identitat individual. Potser serem eterns, però ja no humans amb el sentit social que representa, perquè sense història, sense fets relacionats entre ells -perquè han ocorreguts al mateix temps o interval comptabilitzable- no pot haver societat.
I dit tot això, confesso que tampoc estic convençut. A l’expectativa estic de les noves aportacions científiques.
StarabsiD 